Famílies

Aquesta gran família esta principalment en zones tropicals i té a prop de 250 gèneres amb 2.500 espècies, de les quals nosaltres només tenim una; Acanthus mollis. Les acantàcies poden ser arbres, arbusts o plantes herbàcies, de fulles simples i oposades. Les flors són zigomorfes amb els sèpals parcialment soldats i la corol•la bilabiada; reunides en una espiga grossa i bracteada.

Petita família d’arbres i arbusts repartits per l’hemisferi boreal i Xina i utilitzats en fusteria; tenen fulles amples, generalment simples. Només tenim un gènere amb cinc espècies de planifolis i altres de cultivats en parcs i avingudes.

Aquesta família d’origen tropical i subtropical viuen en zones àrides i no hi ha cap gènere en Europa, només tenim el gènere Agave, amplament naturalitzat en platges i terres seques interiors, sent una espècie invasora. Tenen fulles amples i llargues, plenes de dents punxants i reunides en roseta basal, florin en una inflorescència alta i atapeïda al cap d’alguns anys. Altres son utilitzats en jardineria.

Aquesta família només es fa en terres seques subtropicals i malgrat en tenim algunes de naturalitzades, sol en hi ha una espècie autòctona en terres seques de Lleida. Aizoon hispanicum. Plantes reptants, fulles simples i crasses i flors vistoses. Moltes son emprades en jardineria i assilvestrades a sovint, cas de Carpobrotus edulis,agressiva i invasora cap les plantes autòctones del litoral.

Família de plantes aquàtiques o de terrenys molt humits, que compren un centenars de gèneres i que en les nostres terres només en tenim cinc, Sagittaria, Damasonium, Luronium, Baldellia i Alisma. Algunes d’elles, molt rares o extingides per el canvi del seu habitat.

Aquesta família de tendència tropical o subtropical té a prop d’una dotzena d’especies en les nostres terres, en dos gèneres, Amaranthus i Alternanthera. Es tracte de plantes herbàcies que no sobrepassen el metre d’alçada i que es desenvolupen en terrenys ruderals, calcigats i femers. Les seves flors, gens cridaneres tenen els tèpals membranosos i aguts com les bràctees.

Família estesa per zones tropicals, subtropicals i temperades càlides i que en les nostres contrades té cinc gèneres amb una desena d’espècies. Tenen les fulles basals estretes, els òrgans subterranis (geòfits) i les flors molt cridaneres agrupades en petits ramells amb sis peces lliures disposades en dos verticils,(tèpals); algunes espècies tenen la corol•la soldada. Molt utilitzats en jardineria i a vegades assilvestrats; solen hibridar-se.

Família tropical i subtropical amb dos gèneres en les nostres terres, Pistacia i Rhus. Arbusts que poden arribar a vuit metres, encara que Rhus sol ser més petit. Flors molt petites en panícules molt vistents i fulles dividides en folíols. Un altres gènere sol estar present plantat en els jardins, Schinus molle, arbre de mitjana alçada i flors en raïms penjants.

Estesa por zones tropicals i temperades, aquesta família té dos generes en la nostra terra, Nerium i Vinca. Son arbustives, arbres i herbes lianoides amb fulles enteres, oposades o verticil•lades, sent actinomorfes, pentàmeres i poden tenir flors solitàries o reunides en petits ramells. Algunes espècies solen plantar-se en parcs i jardins.

Un únic representant en la nostra terra d’aquesta família d arbres i arbusts. Tenen la dispersió per les terres tropicals i regions temperades. Ilex aquifolium pot arribar a ser un arbret de 10 a 12 metres, amb fulles perennes.

Gran família tropical força diversificada i que en Catalunya només ens presenta dos gèneres. Arum i Arisarum. Les seves flors no tenen pètals, si no les flors reunides en carnoses inflorescències (espàdix) i recoberta una grossa bràctea (espata) molt cridanera; altres tenen l´espata soldada en forma de tub encaputxat. Tenen els òrgans subterranis. Moltes espècies s’utilitzen en jardineria i rarament poden naturalitzar-se, Zantedeschia o lliri d’aigua i Alocasia gigantea.

Estesa família d´arbres i arbusts tropicals i que en Europa i les nostres terres només te un gènere representatiu, la coneguda heura ; tenen les fulles esparses i flors petites reunides en capítols. En jardineria sol cultivar-se Fatsia japonica de fulles molt més grans i palmades, diverses heures i arbusts del gènere Schefflera.

Aquesta família de coníferes esta pràcticament restringida a l’hemisferi austral, tenint tres gèneres. Poden tenir més de cinquanta metres i viure força anys, de capçada simètrica i cònica i en les nostres terres només estan plantats en jardins i parcs.

Denominació comú: Palmes.

Herbes poc cridaneres, però de flors peculiars. Tiges prostrades ascendents amb les fulles alternes i cordiformes. Les flors poden ser solitàries o en grups de dos i no tenen cobertes exteriors (pètals, sèpals), però si una peça columnar on romanen els estams. Aquestes extravagants flors son molt apreciades de jardineria.

Família intertropical diversificada d’arbres, arbust, lianes i herbes i que en les nostres terres té quatre gèneres, alguns d’ells força naturalitzats. Gomphocarpus, Araujia, Cynanchum i Vincetoxicum. Tenen les fulles enteres, simples i estan oposades o verticil•lades; les flors son radiades amb cinc pètals.

Família propera a les falgueres amb un sol gènere en tot el mon i set espècies. Es desenvolupa en medis aquàtics, tant rius com estanys o embassaments i pot resultar com una mala herba, com pot servir fer fertilitzar camps d’arròs.

Família estesa per tot el mon i que només té dos gèneres; flors zigomorfes amb els pètals soldats i els sèpals lliures ; en les nostres terres només una espècie ens visita i força rara, Impatiens noli-tangere, que creix al nord-oest. En jardineria esta cultivada Impatiens glandulifera i es pot trobar naturalitzada.

Família tropical amb més d´un vintena de gèneres i que no té cap gènere autòcton en les nostres terres, tret del gènere Boussingaultia que en els darrers anys, sent una planta de jardí, s´ha naturalitzat notablement en tanques, murs i horts de les contrades marítimes. Son plantes herbàcies, perennes o anuals.

Familia estesa per la zona tropical humida, sense cap representant autòcton; son herbàcies o arbustives i tenen les fulles simples, alternes i molt asimètriques i encara que son perennes i molt ramificades, en les zones més fredes acostumen a perdre la seva part aèria. Les flors tenen dos pètals i dos sèpals petaloides i son molt utilitzades en jardineria.

Un sol gènere a les nostres terres. Plantes arbustives amb les branquetes espinoses i flors amb sis pètals, actinomorfes. Fruits comestibles. Altres espècies utilitzades en jardineria.

Aquesta família està estesa per l’hemisferi boreal, en zones temperades; tenint sis gèneres, dels quals quatre son espontanis a les nostres terres. Alnus, Corylus, Betula i més rar, Carpinus. Son arbusts i arbres, caducifolis, amb les fulles esparses i simples; les flors es reuneixen en ament poc cridaners.

Família estesa per zones tropicals i càlides i que poden ser lianes, arbust i arbres. Tenen les fulles oposades, sent simples o pinnades i les flors, molt cridaneres i vistoses, son zigomorfes reunint-se en raïms i panícules. En Catalunya es troben plantades en parcs i avingudes, algunes de les quals son molt utilitzades en jardineria.

Família estesa per zones tropicals i especialment per sud-america, generalment arbres i que solen ser en ocasions, espinosos o engruixits per la part baixa del tronc. Les flors son molt cridaneres, actinomorfes i les fulles son alternes, simples o compostes. En Catalunya només es troben plantats en parcs i avingudes, sent el més conegut el gènere Chorisia.

Familia força estesa per tot el mon, generalment herbes i arbusts i que en les nostres contrades té a prop de vint gèneres amb una cinquantena d’espècies. Es tracten de plantes de mitjana alçada que no acostumen a sobrepassen el metre, amb fulles oposades o alternes, simples, enteres i de tacte aspre; a sovint cobertes de pels híspids. Les flors, actinomorfes i pentàmeres, més rarament zigomorfes, es reuneixen en inflorescències terminals, a vegades escorpioides.

Família estesa per zones tropicals i temperades d’Amèrica i Antilles; són plantes monocotiledònies, perennes, epífites o terrestres; arbusts que no passen dels quatre metres. Tenen les flors molt vistoses, així com les bràctees i per aquest motiu son utilitzades en jardineria.

Aquesta família d’origen asiàtic només te un gènere introduït a les nostres terres i cultivat com ornamental, estant bastant naturalitzat en les contrades mediterrànies plujoses i l’estatge montà. Buddleja davidii.

Família de moderada distribució en el mon i en Catalunya només té un sol gènere, Buxus sempervirens; arbust de fulla perenne, ramificat i molt foliós. Pot arribar a l’estatge subalpí i baixar fins la muntanya mediterrània.

Es tracte d´una familia estesa per el nou continent i que en les nostres terres no té cap gènere autòcton, només cultivades en jardineria; i que rarament es poden assilvestrar; son de climes àrids i força resistents. Son plantes suculentes i molt espinoses amb les tiges gruixudes per l´emmagatzenament d’aigua i flors cridaneres, actinomorofes.

Subfamilia dins de les Fabàcies d´arbres i arbusts, que nomès té un gènere autòcton en les nostres terres, Ceratonia siliqua; altres estan plantats en parcs i jardins i molt rarament poden arribar a assilvestrar-se com Caesapinia, Parkinsonia, Gleditsia , Cercis entre altres.

Petita família estesa per tot el mon, amb un sol gènere amb més de trenta espècies. Es tracte d’herbes anuals o perennes, molt ramificades que poden ser terrestres o aquàtiques, submergides totalment o surant,refereixen les aigües estagnants o de curs lent. Les fulles son oposades, sent linears, espatulades o ovades i tenen les flors molt petites, gens cridaneres.

Característica família estesa per arreu del mon, agrupades en setanta gèneres, dels quals sis estant presents en les nostres terres . Tenen caràcter herbaci i solen ser anual o vivaces, generalment erectes amb les fulles alternes, simples i les flors són actinomorfes amb els pètals soldats o no i s’agrupen en la part final de la tija; altres al llarg d´ella i altres en capítols.

Dos gèneres resten per les nostres terres; Humulus i Cannabis. Humulus lupulus es una planta enfiladissa amb les fulles oposades i les flors son dioiques agrupant-se en aments verdosos. S´utilitza per la preparació de la cervesa. L’altre espècie es el conegut cànem, Cannabis sativa, força cultivat amb finalitats tèxtils. I finalment i d’una manera clandestina es cultivat l’espècie kif per els seus efectes narcòtics, encara que tòxics.

Família tropical estesa per terres càlides i humides d’Amèrica central, sense cap representant en les nostres terres, tret de ser amplament cultivada l’espècie Canna indica i naturalitaza per les terres del delta de l´Ebre. Tenen flors cridaneres, que van de vermell a groc o ataronjat; hermafrodites i zigomorfes de grans pètals.

Família estesa per les zones eixutes tropicals i subtropicals i que només tenim en dos gèneres en Catalunya. Capparis i Cleone ( aquesta pot haver estat introduïda). Solen ser herbàcies i arbustives amb les fulles alternes, sent simples o compostes, a vegades estipulades. Les flors poden ser actinomorfes o zigomorfes, vistoses.

Família estesa per les terres temperades de l’hemisferi boreal i que en Catalunya tenim tres gèneres, Viburnum, Lonicera i Sambucus, amb una quinzena d’espècies. La majoria són arbust, arbres o enfiladisses, amb les fulles oposades, actinomorfes, pentàmeres ( Viburnum, Sambucus) o zigomorfes (Lonicera). Algunes són utilitzades en jardineria, V. opulus i L. Japonnica, a sovint naturalitzada.

Família d’arbres i arbusts tropicals i subtropicals i que en les nostres terres només té un gènere autòcton; Evonymus europaeus. Es una espècie euro-siberiana de fullatge caducifoli, propi de boscs caducifolis i bardisses de l’estatge montà.

Petita família de plantes aquàtiques, que en les nostres contrades només tenen un representant, Ceratophyllum i que sense estar arrelat creix en aigües estagnants o lentes, mesurant poc més d’un metre.

Gran família estesa en la major part, per l’hemisferi boreal i que en les nostres terres esta representada per nou gèneres amb més d’un centenars d’espècies. Són plantes vivaces, herbàcies, erectes, no ramificades i de secció trígona, sense nusos. La majoria tenen fulles, que són basals, estretes, graminoides i creixen en terrenys humits, entollats o molleres, també algunes en terreny eixuts. Les flors no són gens vistents i s’agrupen en inflorescències espiciformes, glomèruls, espigues o panícules, hermafrodites o unisexuals, sortint de la base d´una petita bràctea o no.

Petita família d’arbusts que voregen la mediterrània i amb només 4 gèneres, te prop d’una trentena d especies en les nostres terres; Cistus, Halimium, Helianthemum i Fumana, Fan flors pentàmeres grosses en el cas de Cistus i Halimium i més petites en Helianthemum i Fumana, que van de rosat intens a blanc pur passant per groc; fulles enteres, oposades amb estipules o no; coriàcies. Poden aguantar l’estiu més sec, però no el fred intents, per el que romanen per brolles i pradells terofítics, tret d’algun Helianthemum més pirinenc .

Petita família amb un sol gènere i a la nostra terra en tenim una sola espècie. Cneorum tricoccon; es fa un arbust que no passa d’un metre, amb fulles esparses i creix entre brolla mediterrània, més freqüent en les Illes Balears.

És la família més nombrosa dintre de les dicotiledònies, diversificada en morfologia, habitat i formes vitals, per el que no és d’estranyar que sigui la més estesa. Aquí tenim més d’un centenar de gèneres, dispersos per tots els habitats, des de les platges, a les crestes del Pirineu, passant per molleres, terrenys guixencs etc. Són plantes herbàcies a sovint ramificades; anuals i vivaces, també matollets; tenen fulles esparses, simples o compostes, rarament oposades (Arnica). Les flors, agrupades en capítols cridaners, poden ser tubuloses o ligulades, sempre rodejades per bràctees que formen el involucre. Els capítols poden tenir només flors ligulades ( Hieracium, Crepis ), flors tubuloses( Carduus, Cirsium, Santolina) o ambdues ( Inula, Matricaria ) i resten sols al capdamunt de la tija o més habitualment formant inflorescències racemoses.

Petita família de plantes enfiladisses amb les flors molt vistoses. També erectes. Algunes poden tenir més de dos metres, tret de Ipomea indica que pot arribar a cobrir les façanes de les cases. Les tiges herbàcies tenen fulles alternes i enteres; lobulades o no i les seves flors tenen 5 pètals soldats formant una embut ( campaneta) i els sèpals soldats fins la meitat del calze, no massa aguts. L’espècie Cuscuta és parasita de determinades plantes. L’espècie Ipomea batatas és àmpliament conreada per els seus tubercles ( moniato) i Ipomea indica i Ipomea purpurea son cultivades en jardins per les seves flors, estant força naturalitzades en tanques, marges i murs abandonats per tot el litoral.

Un sol gènere en Catalunya, de tendència temperada, encara que pot enfilar-se fins l’estatge montà des de les contrades més seques. Arbust molt foliós, caducifoli, de fruits molt tòxics fins a 2 metres i flors poc vistoses. Antigament utilitzada en industria per el seu contingut en tanins.

Petita família d’arbres i arbusts que creixen entre zones boreals a tropicals, encara que només tenim un sol gènere a les nostres contrades. Cornus , arbrets que no passen de 5 metres amb fulles oposades i enteres i les flors agrupades en petits pomets.

Família pròpia de terres tropicals i subtropicals, que en Catalunya te una trentena d’espècies en cinc gèneres, Crassula, Umbilicus, Mucizonia, Sempervivum i Sedum. Tenen poca alçada, fulles suculentes, generalment enteres i les flors solen ser pentàmeres, estrellades i reunides en inflorescències terminals. Acostumen a viure entre roques, murs o prats secs i pedregosos.

Gran família extensa per arreu, amb més de 60 gèneres . La majoria tenen un marcat caràcter herbaci, mesurant entre els 5 cm de matollets saxícoles i altes herbes ruderals que poden passar de 1 metre. Tiges erectes i ramificades, altres poden ser prostrades, tenint les fulles alternes i poden ser simples o compostes, a vegades dentades o lobulades; no hi ha estipules, però poden ser piloses o no. Les flors tenen 4 pètals iguals, altres quasi iguals ( Iberis) i 4 sèpals, sent actinomorfes. Els fruits, silícules i siliquës, típiques en aquests gèneres. Moltes d’aquestes espècies han estat conreades des de temps antics per l’alimentació de l’home.

Família estesa per les zones tropicals del mon i algunes es desenvolupen en zones més temperades, amb prop de 600 espècies. En les nostres terres es representada per dos gèneres, Tamus i Borderea; generalment son plantes enfiladisses amb fulles alternes i flors poc cridaneres amb sis pètals, la major part son dioiques, altres monoiques.

Petita família repartida per terres temperades, majoritàriament en Austràlia i que a casa nostra nomes te un sol gènere amb tres espècies. Plantetes de flors pentàmeres, actinomorfes i fulles basals amb forces pels glandulosos amb els que atrapa als insectes; no solen tenir més de 10 cm . Viuen preferentment en molleres i prats torbosos.

Família de distribució tropical que compren dos gèneres i prop de 600 espècies; generalment són arbres i arbusts amb fulles simples, enteres i flors unisexuals, actinomorfes. Només hi ha un gènere conreat en les nostres terres, per els seus fruits i que a vegades poden créixer assilvestrat. Arbres molt preuats per la seva fusta d’alta qualitat.

4 gèneres tenim a casa nostre, gairebé totes tenen caràcter herbaci, tret d’alguna euphorbia arbustiva. Tenen la tija erecta o prostrada que no passa de 1 metre, sent ramificades o no i manquen de pilositat, a vegades pubescents. ( Mercurial tomentosa ) pilositat abundant. Les fulles son enteres i estan alternes amb estipules o no. Les flors no tenen ni pètals ni sèpals, ja que les peces florals resten en una mena de petita inflorescència anomenada “Ciati “, groguenca i poc cridanera. El gènere euphorbia duu un làtex blanc en la tija de caràcter tòxic o irritant. Una planta bastant naturalitzada per marges del litoral és el Ricí i del que es treia un oli medicinal, encara que la planta és tòxica

Família pròpia de regions temperades i que només té un gènere representatiu en les nostres contrades, Frankenia , amb tres espècies prou semblants. Aquestes plantetes prefereixen els sòls fortament salins del litoral i contrades interiors, tenen les fulles petites i piloses; Les flors tenen els sèpals soldats i pètals lliures. Algun gènere prou conegut en jardineria.

Familia estesa per les zones temperades del mon; en les nostres terres tenim sis gèneres, Gentiana, Blackstonia, Swertia, Cicendia, Exaculum, Centaurium. Son plantes herbàcies que no solen pujar més de dos pams, tret de les gencianes grogues; flors pentàmeres amb pètals lliures, fulles enteres en roseta basal i les caulinars, oposades i enteres. Gentiana i Swertia solen créixer en l’alta muntanya, Centaurium i Blackstonia en terrens no massa secss i Cicendia i Exaculum son rarísimes.

Petita família amb dos gèneres i una trentena d’espècies; Tenen un marcat caràcter herbaci amb la tija erecta o prostrada; solen estar ramificades i poden tenir pilositat. Les fulles estan peciolades i tenen el limbe mig arrodonit amb entrants irregulars que li donen un aspecte lobulat o palmades ( Geranium) o amb el limbe més allargat, incís -lobulat ( Erodium). Els fruit son allargats, popularment anomenats “agulletes”.

Aquesta família es de caràcter tropical i resta en serralades europees dispersa, com un mut testimoni de la flora pre-quaternària . En Europa hi ha quatre gèneres i només un en Catalunya; Ramonda myconi. Son plantes llenyoses o herbàcies, de fulles enteres, oposades o en roseta i les seves flors son pentàmeres de color lila intens i llarg peduncle.

Petita família amb només dos gèneres dels qual sol tenim un en les nostres contrades, Globularia , que te quatre espècies. Es tracte de plantes herbàcies o arbustives que no tenen més de seixanta cm. Tija erecta o ascendent, ramificada amb les fulles enteres, esparses o en roseta i les flors, d’un color blau intens o a vegades pàl•lid s’agrupen en un capítol terminal rodejat de petites bràctees.

Estesa família per arreu i que te més de cinquanta gèneres; en les nostre terres només tenim un, prou representatiu; Es tracte del gènere Hypericum, amb més de quinze espècies. Totes tenen cinc pètals grocs, lliures i poden tenir unes petites glàndules negres o no; gran nombre d’estams agrupats en feixos i les fulles oposades o verticil•lades amb glàndules negres o translúcides o no. Tija erecta, glabra i ramificada en el terç superior. Algunes espècies son emprades en jardineria per les seves flors tan cridaneres.

Petita família d’herbes aquàtiques i amb un sol gènere representatiu en les nostres aigües, Myriophyllum amb tres espècies força semblants. Les petites flors gairebé sense periant son unisexuals i les fulles dividides en lacínies, estan verticil•lades per tota la tija.

Aquesta família nomes disposa d’un gènere en els Països Catalans, Aesculus; arbre d’ampla capçada i fulles palmades, caduques. Dues especies acostumen a compartir els carrers i jardins, Fa uns fruits semblants a la castanya i qui els prova, segurament mai més s’equivocarà.

Família arbustiva que sol ser tropical i d´altres zones càlides i que a Catalunya, tant com tot el mediterrani, només en hi ha un sol gènere; Laurus, el popular llorer, de fulles fosques i coriàcies,conegut per el seu valor culinari. Malgrat ha estat plantat, en hi ha bosquets de Llorer silvestres molt característics en fondalades mediterrànies.

Familia distribuïda per tot el mon, amb només quatre gèneres, dels quals tenim dos representant a Catalunya. Pinguicula i Utricularia. Son plantes herbàcies, perennes amb les fulles simples, esparses o basals; tenen la corol•la zigomorfa dividida en dos llavis. Viuen en molleres i llocs humits i es caracteritzen per ser carnívores, atrapant a petits insectes que s’enganxen en les seves fulles i digerint-los per mitjà d’enzims secretats.

Petita família que compte amb dos gèneres en Catalunya. Son herbàcies i a vegades ramificades des de mitja tija, que es prima i potser pilosa o glabra. Rara vegada passen de 50 o 60 cm, tret de Linum suffruticosum que pot arribar a 1 metre. Les fulles primes o lanceolades, petites i agudes, poden estar oposades o esparses. Les flors son pentàmeres, amb els pètals lliures,a vegades solapats i els sèpals aguts, curtament pedicel•lades i reunides en una petita inflorescencia terminal. Alguna espècie en concret ha estat conreada per la industria tèxtil.

Família arbustiva estesa per zones tropicals i temperades i a casa nostra te tres representants, Ammannia, Lythrum i Peplis. Plantes que prefereixen els llocs entollats i marges d’aigua Peplis te flors petites i gairebé postrada en les mulladius; Ammannia introduïda i ara assilvestrada per els arrossars i Lythrum en marges i pradells inundats, amb flors molt vistoses agrupades en espigues ramificades.

Una família ben cosmopolita i que en les nostres terres tenim set gèneres; Malva, Lavatera, Althaea, Abutilon, Kosteletzkya, Sida i Hibiscus. Plantes arbustives, pentàmeres amb un segon calze anomenat calicle, que solen passar d’un metre segons l’espècie i flors rosades, pàl•lides. La tija erecta potser pilosa o no, amb fulles enteres o dividides i acostuma a créixer en llocs ruderals i calcigats; altres en llocs més humits ( malví) i algunes en roques litorals, (malva d’arbre) i fins hi tot en hi ha en l’estatge montà fins 1.900 metres. Algunes especies, Malope, Hibiscus, Althaea son cultivades en jardineria i rarament aconsegueixen naturalitzar-se.

Important família a arreu del mon d’arbust i arbres i que en les nostres terres només te un gènere autòcton, Myrtus i altres arbres introduïts com el conegut Eucalyptus. Myrtus prefereix el clima càlid i temperat; es un arbust molt foliós amb flors blanques, pentàmeres amb molts estams.

Aquesta família estesa per les zones tropicals, és prou coneguda per els seus fruits, el plàtan o la banana. Son plantes herbàcies i a vegades llenyoses, monocotiledònies amb grans i llargues fulles curtament peciolades, disposades esparsament per tota la lignificada tija. Es troba plantada en jardins per la seva exòtica bellesa

Tenim un sol gènere en les nostres terres i és força rar. Es tracte de plantes aquàtiques que tenen fulles simples i flors amb 20 o 25 pètals i sèpals caducs. Creixen en aigües tranqui-les i quietes. Hi ha moltes especies utilitzades en jardineria.

Família estesa per terres temperades de l’hemisferi boreal i que en les nostres terres esta representada per dos gèneres. Botrychium i Ophioglossum. Emparentades amb les falgueres, tenen el rizoma curt, canós i sense esquames, amb les fulles consistents en una làmina estèril i una altre fèrtil espiciforme. Els esporangis són sèssils i grossos.

Família estesa pel SE asiàtic i Austràlia i que malgrat te cinc gèneres en les nostres terres, el gènere Olea és el més conegut arreu del mon gràcies al seu preuat fruit i el seu oli. També en hi ha, Jasminum, Fraxinus, Phillyrea i Ligustrum. Son arbusts i arbres de fulles oposades, simples o compostes i les flors, tetràmeres o pentàmeres s’agrupen en raïms o panícules. També tenim alguns gèneres cultivats com ornamentals com Forsythia i Syringa; aquest darrer a vegades assilvestrat.

Aquesta família, en la seva majoria en el continent americà, només té quatre gèneres en les nostres contrades i altres cultivats en jardineria. Ludwigia, Oenothera, Epilobium i Circaea, totes herbàcies amb fulles oposades o esparses, amb flors tetràmeres ( Circaea 2 pètals) amb pètals prou vistosos. En el cas d´Oenothera, hi han algunes al·loctones que es troben assilvestrades en les contrades mediterrànies. O. glazioviana.

Família pròpia de les terres temperades de l’hemisferi boreal que compren 17 gèneres, en Catalunya només te un representant, Orobanche amb una quinzena d’espècies bastant semblant a primera vista. Son plantes herbàcies , tenen la tija erecta, no ramificada, que no passen de 50 cm i piloses o glanduloses , les fulles bastant atrofiades esquamiformes i les flors tenen cinc pètals soldats, sent zigomorfes, en aparença bilabiades i rodejades amb dues petites bràctees; totes son sèssils i agrupades en una inflorescència terminal molt atapeïda. Cada planta parasita a un hoste en particular.

Aquesta família emparentada amb les falgueres, pròpiament dites, només té un gènere en les nostres contrades amb una sola espècie. Vegeu Osmunda regalis.

Petita família amb un sol gènere a les nostres terres…Oxalis. Son petites plantes que no passen de 30 cm, herbàcies amb una sola tija, erecta i prima, a vegades ramificada. Les fulles solen tenir un llarg pecíol i son trifoliades en tres lòbuls amb el punt de inserció en el mateix pecíol i el marge rectilinis i l’exterior arrodonit i emarginats Les flors tenen cinc pètals amb la ungla més estreta que el limbe i els sèpals obtusos. Totes es fan en contrades marítimes i litorals, tret de O. Acetosella, que pot arribar a l’estatge montà i subalpí.

Una familia no gaire nombrosa i que a casa nostre només te, prop d’una vintena de gèneres entre dues subfamílies properes i que alguns autors les inclouen. Papaveròidies i Fumariòidies. Son plantes herbàcies de poca alçada, flors tetràmeres, vistents i fulles dividides, sèpals caducs durant la floració. En les Fumariòidies les flors son més petites, completament zigomorfes i s’agrupen en petits raïms. Unes creixen en sembrats, meses i camins, altres en murs de roca i fins hi tot, les hi ha en tarteres pirinenques.

Amb més de 40 gèneres, aquesta família es una de les més cridaneres en les nostres terres, per les seves flors i inflorescències, a diferencia de les humils crucíferes. Poden ser arbustives com Genista, Spartium, Sarothamnus o herbàcies com Trifolium, Vicia, Lathyrus; també arbres. Les fulles solen ser compostes i poden tenir estipules; alternes i la tija pot ser erecta o prostrada, ascendent, a vedades alada. Algunes espècies son enfiladisses gràcies als circells que duen al final de les fulles. Les flors, zigomorfes, tenen cinc pètals que formen la flor que caracteritza aquesta família; el pètals superior o estendard, els dos laterals anomenats ales i els dos inferiors soldats en la carena. Aquestes poden estar solitàries o en raïms. Moltes d’aquestes espècies estan conreades per l’aliment de l’home i altres formen part dels jardins com especies ornamentals.

Un sol gènere en Catalunya i que no esta massa extens. Plantes de tija erecta, ramificades i pubescents i no sobrepassa els 70 cm Les fulles estan alternes i compostes, dividides en lòbuls i les flors tenen entre 6 i 10 pètals i els sèpals molt més petits i nombrosos estams. Solen ser emprades en jardineria.

Un sol gènere, d’origen americà i altres de sud est d’Europa, es troba en les nostres terres que reuneix en sis espècies d’arbres caducifolis. Aquest arbres es trobant a sovint plantats en carrers i avingudes per la seva ombra, altres en boscs caducifolis i frescals de les contrades mediterrànies. Poden arribar a mesurar 40 metres.

Son herbes o arbusts propis d’indrets àrids o salins i que en Catalunya només tenen quatre gèneres representatius. Plumbago , Limoniastrum, Limonium i Armeria. Tenen les flors liles, rosades, púrpura o blanquinoses, pentàmeres i actinomorfes, els sèpals soldats i rodejades de petites bràctees; fulles basals i caulinars alternes. Limonium esta força distribuït i es molt difícil de determinar per la seva hibridació, Encara que bastant afí a Limoniastrum. Armeria fa uns capítols florals molt atapeïts, te les fulles molt més primes moltes espècies semblants. Plumbago es més escàs i fa uns matolls amples de flors violàcies per els marges de camins. Una espècie es cultivada en jardineria i a sovint naturalitzada en molts indrets del litoral….Plumbago europaea.

Un sol gènere creix en les nostres terres, de poca alçada i de caràcter herbaci; Polygala, amb nou espècies, flors cridaneres, de petita mida i zigomorfes. Algunes més son cultivades com ornamentals i rarament natutalitzades.

Família distribuïda per les regions temperades de l’hemisferi boreal i que deu gèneres comparteixen l’espai en les nostres terres. Primula, Androsace, Soldanella, Cyclamen, Lysimachia, Asterolinon, Anagallis, Coris i Samolus; Plantes herbàcies que no sobrepassen mig metre, tret de Lysimachia, fulles basals enteres, dentades o no i tija nua; les flors son pentàmeres, actinomorfes i poden estar emarginades o no. Les tres primeres creixen en l’alta muntanya i les altres en jonqueres, pradells humits, brolles àrides.

Petita família d’arbres amb un sol gènere, però prou conegut a les nostres terres, Punica granatum, la popular magrana de flors molt vistoses, pètals vermells i arrugats amb fulles lluents i fosques. Cultivat des de temps antics i també assilvestrada per indrets del sud del país; També en te diverses especies nanes en jardineria.

Una dotzena de gèneres hi son en les nostres terres. Son plantes de mitjana alçada fins a 2 metres; ramificades, punxants o no, de tiges reptants o ascendents que poden ser pruïnoses o no. Les fulles son enteres, dentades o lobulades i de disposició alterna, algunes oposades; blanes o suculentes rarament piloses. Les flors son molt petites, poc aparents i estan reunides en inflorescències terminals o no; també disposades en les axil•les foliars. Son plantes considerades “males herbes” dins els camps de conreus, encara que algunes son força conreades per aliment, com espinacs i bledes: Creixen en terrenys ruderals rics en nitrogen, marges de camí de bestiar, femers etc etc i altres en terrenys força salins.

Sent una família tropical o subtropical, en Catalunya només tenim un gènere; Cytinus, gènere de plantes hemiparàsites del gènere Cistus, de curta alçada i que creix gairebé soterratat a la tija del seu hoste. Flors unisexuals, on les peces petaloides han substituït als pètals, estan rodejades de bràctees vermelles.

No és una família amb molt generes a Catalunya; no arriba a una vintena, però si te unes característiques molt interessants. Son plantes herbàcies amb la tija erecta i ramificada; també en hi ha de lianes de caràcter llenyós; poden ser piloses o no. Les fulles solen ser alternes i compostes, encara que les hi han de simples i les seves flors poden ser ctinomorfes ( Ranunculus, Adonis, Anemone…) o zigomorfes ( Aquilegia, Delphinium, Aconitum ..); poden tenir 5 sèpals lliures, alguns transformats amb peces petaloides ( tèpals); alguns tenen 5 pètals, alguns transformats en nectaris. En si tenen una diversitat estructural en les flors.

Aquesta família de caràcter mediterrani te dos gèneres en Catalunya, Reseda i Sesamoides, amb vuit espècies repartides per les contrades litorals i seques continentals, altres pujant fins l’estatge subalpí. Tenen fulles enteres o dividides, oposades o esparses i roseta basal; Les flors agrupades en espiga terminal, tenen els pètals dividits en lacínies curtes i primes.

Estesa família més coneguda per els seus arbres fruiters que per altres plantes; A les nostres terres tenim tres gèneres, Ruda, Haplophyllum i Dictamnus, matollets que no sobrepassen el metre d’alçada. Cultivats per els seus fruits tenim Citrus , amb totes les seves varietats, taronger, mandariner, llimoner i aranger. Altres, del gènere Dictamnus son emprats en jardineria.

Família subtropical bastant introduïda per el seu caràcter ornamental, degut a la vistositat dels seus fruits i per la seva ombra en carrers i jardins. No arriba a naturalitzar-se.

Un sol gènere en les nostres contrades, però força estés. Ailanthus, un arbre al•lòcton que pot arribar a 20 metres i plantat per evitar l’erosió del terra i amplament naturalitzat. Les flors son petites reunides en petis raïms, però els fruits quan son madurs son força cridaneres.

Família és molt antiga i estesa per zones temperades i subtropicals de l’hemisferi boreal,amb una sola espècie en Europa, Taxus baccara. Arbres i grans arbusts, generalment dioics, de fulla perenne i fulles estretes.

Aquesta família bastant repartida per zones càlides i temperades de tot el mon, en les nostres terres te dos gèneres ben definits. Daphne i Thymelaea. Son arbustives i de mida mitjana; fulles alternes i les flors, amb 4 peces sepalines, que fan de corol•la, groguenques i no massa cridaneres en Thymelaea. Daphne te alguna espècie amb les flors rosades. Creixen de les contrades mediterrànies fins l’estatge subalpí, entre brolla, boscs humits i prats de muntanya.

Aquesta petita família nomes te un sol gènere repartit per bona part d´Africa i Euràsia i nomes es troba surant en alguns llocs dels aiguamolls de l’Empordà, encara que recentment no ha estat retrobada. Trapa natans es una planta herbàcia aquàtica, amb flors radiades de 4 pètals i fulles en roseta.

Gran família molt característica per les seves inflorescències que li donen el nom. i que en el nostre país ens presenta més de seixanta gèneres. Com a característiques principals , tenen les flors pentàmeres, blanques, grogues o rosades, petites, reunides en una inflorescència més o menys atapeïda i rodejada de bràctees o no, amb forma de para-sol o ombrel•la i aquesta a la vegada amb un llarg peduncle anomenat radi, s’insereix en un punt terminal de la tija junt a altres radis, en aquest punt també poden haver bràctees. Ben mirat sembla com una gran ombrel•la formada per petites ombrel•les. Tiges erectes, ramificades o no; fulles alternes, dividides en folíols prims, altres d’amples i altres d’aguts; la tija generalment, glabrescents, pot estar solcada o no. Tenen uns fruits molt característics sense el que no es poden determinar les espècies. Creixen arreu, en prats de dalla, tarteres, marges d’aigua, herbassars ruderals, meses i roques litorals.

Dos gèneres pertanyen a les nostres terres, Urtica i Parietaria. Tenen un caràcter herbaci; tenen la tija erecta sense ramificar-se i fulles oposades ( Urtica), dentades o serrades i ( Parietaria), totes enteres. Les flors, gens cridaneres, s’agrupen en petits raïms o per els voltants de la tija, sent plantes dioiques algunes. L’empipadora Urtica te la tija i fulles plena de pels hirsuts urticants i la Parietaria no.

Petita família de plantes herbàcies o arbustives amb 3 gèneres en el nostre país. Tenen les flors irregulars, sent zigomorfes i tenen 5 pètals desiguals i les fulles estan oposades o verticil•lades i son enteres o no. L’espècie Lantana camara emprada en jardineria i rarament naturalitzada,resulta tòxica. L’espècie Lippia triphylla, popularment coneguda com marialluïsa, es àmpliament utilitzada com medicinal.

Família ben repartida per bona part del mon i en el nostre país, nomes un sol gènere amb una vintena d’espècies; Viola, encara que per la disposició dels pètals les flors poden ser Viola, dos a munt i tres a vall o Pensament si te quatre pètals a munt i un a vall. Plantetes herbàcies, zigomorfes, pentàmeres i amb fulles basals, estipulades o no; una sola espècie lignificada, V. Arborescens Tenen un espero característic on es guarda el nèctar Els pensaments son molt preuats en jardineria per els seus colors tan cridaners i acostumen a hibridar-se força.

Un sol gènere cultivat en les nostres terres per els seus fruits, Vitis; liana amplament coneguda i que acostuma a escapar-se de conreu, naturalitzant-se per marges. També creixen races silvestres. Una altre gènere es cultivat com ornamental per el color del seu fullatge i a sovint naturalitzat en tanques, marges i bardisses. Parthenocissus.

Petita família estesa per zones tropicals, subtropicals i temperades del planeta i que a Catalunya només esta representada per tres gèneres, entre herbes i matolls. Peganum, Tribulus i Zigophyllum. Es tracte de plantes que no passen de vuitanta centímetres i que creixen en terres ruderals i salines.