Explicacions


Joan Altimira

Com anomenarem a les plantes?

Per que estan a part ?

Els líquens….un món fascinant

Les molses…un bosc en miniatura

Que és una flor?

Albinisme

Plantes ornamentals

Toxicitat

Que son les agalles?

Els fongs


Com anomenarem a les plantes?

TAXONOMIA
En les nostres passejades o excursions, quan els camps estan en plena floració, ens podem adonar que hi ha milers de flors, de tots colors i mides; unes són completament diferents; altres molt semblants entre elles, però no iguals. Això ens pot fer pensar; com es diuen o quin nom ( o tàxon ) tenen?, per poder referir-nos a elles .

Està clar que cada planta deu de tenir un nom específic per poder anomenar-la i això, gràcies als naturalistes que ja en el segle XVIII van començar a organitzar un sistema per agrupar tots els organismes. Va ser el suec Karl von Linné, que a principi del 1700, va proposar una organització en categories jerarquitzades que agrupessin les plantes amb morfologies semblants.

Ara, ja molt més consolidada i establerta, tenim una manera d’anomenar a les plantes ( i éssers vius, en general ) a la que fer referència.

Aquesta classificació jeràrquica és la següent :

Regne Continent
Divisió País
Classe Regió
Ordre Província
Família Comarca
Gènere Municipi
Espècie Poble
Subespècie Barri

 

Una comparació amb geografia política, ens pot ajudar a entendre-ho millor, encara que nosaltres usualment, utilitzarem més les darreres divisions ( Família, Gènere, Espècie, Subespècie ).

Exemple :

Família : Ranunculàcies

Gènere : Ranunculus

Espècie : acris

Subespècie : despectus

El tàxon complert seria : Ranunculus acris subsp. despectus

Això ens diría que aquesta planta és una planta de la família de les Ranunculàcies i dintre d’aquesta família, com poden haver diversos gèneres diferents i a la vegada units morfològicament per algun caràcter, aquest pertany al gènere Ranunculus, que a la vegada està integrat per diverses espècies molt semblants i a la vegada separades per caràcters diferencials , en aquest cas seria acris; i ja aprofundint més, aquesta espècie, que només té dos subespècies molt semblants i a la vegada diferents per algun petit caràcter, aquest individu és despectus.

Amb això ens adonem, que dins de la classificació, com més a baix, les plantes són més semblants, perqué tenen uns caràcters més semblants; si comparem individus de diferents gèneres, aïllats, no tenen semblança entre ells, però estan units per uns caràcters; podem veure un ranunculus, un helleborus o un clematis i no són massa semblants; si mirem diferents individus del mateix gènere, ja podem veure que tenen més caràcters en comú i si mirem individus d’una mateixa espècie, en la que hi ha diverses subespècies, podrem veure que són molt semblants i que només es poden arribar a diferenciar per algun petit caràcter.


Les umbel·líferes són una gran família de plantes herbàcies, amb una morfologia semblant, tenen la tija ramificada o no, podem mesurar de 10 cm a 2 m; les fulles, generalment dividides i les flors reunides en característiques inflorescències anomenades umbel·les amb involucre a la base o no i les flors tenen cinc pètals, que poden estar emarginats o no; simètriques o no, ja que poden tenir els pètals radials ( els de l’exterior ) més grans per fer la umbel·la més vistosa a l’hora de cridar l’atenció dels pol·linitzadors.

El profà, en un cop de vista, pot veure una gran inflorescència o a vegades més petita, guiat per el color i la forma, pot pensar que és una sola flor i no veure que en realitat és una munió de floretes de cinc pètals; he preferit posar-les en una categoria a part i no en ( 5 pètals  ) com li podria tocar i així facilitar una mica la recerca dins de la web, que está presentada per colors.

Si el que es volgués, fora determinar amb més rigor la planta que hem vist, o retratar, seria imprescindible obtenir una mostra dels fruits, a part de prendre les dades oportunes.

Podeu anar a l’apartat FAMÍLIES i cercar Umbel·líferes, per veure les plantes que estan retratades i entendre-ho millor.


Està clar que tots tenim les nostres preferències i gustos; molts són amants de les vistoses orquídies i retratar-les és un goig, altres retraten flors en general, pel fet de fer bones fotos, uns altres s’encanten en la flora i l’estudien més profundament; de fet n’hi ha per tothom i tots els gustos.

Amb això vull dir que a vegades ens fixem més en les plantes més cridaneres o més curioses per defecte i sempre serà així. És la nostra naturalesa, però a la vegada també som curiosos i algunes persones els hi agrada més les coses menudes que sovint ens poden passar desapercebudes.

Si mirem arreu del bosc, a les roques o per terra, hi podem veure uns éssers petits i que a vegades ens poden semblar estranys, però que per això ens poden cridar la curiositat.

Són els líquens i se’ns presenten amb colors diversos, com taques a la roca, com diminuts arbres entre la molsa i el terra o penjant d’una branca.

Ens agraden?..si; són curiosos?..molt. Seguidament ja ens pot començar a donar voltes per el cap, de com són i com distingir-los i aquí comença el camí d’alguns maldecaps.

Conèixer alguns líquens no és massa difícil, però saber el que són, ja és un altre tema i per els principiants pot ser una tasca molt feixuga, però plena d’al·licients; no vull desanimar a ningú i tampoc em presento com un expert ni molt menys, si no com un home curiós per el seu entorn.

Sabem el que és un liquen, ( i per això haureu de fer una ullada a les fitxes de la web ), ens adonem de les seves peculiaritats i del seu desenvolupament i precisament per això, com sempre, hem de mirar una mica més lluny i a la vegada prendre les notes oportunes; mirant si el liquen està al sol, o en penombra; si creix a la vora de poblacions i fàbriques o lluny de llocs amb contaminació, ( teniu en compte, que els líquens són bioindicadors de la contaminació ); el substrat o les roques dels voltants, són calcàries? o àcides?; és un lloc humit o al contrari, és un indret sec o temperat etc.

Alguns líquens que creixen a les roques tenen el tal·lus disgregat, altres solen tenir el tal·lus continu i fent cercles; amb una línia al seu entorn o no: desprès amb  una bona lupa ens dedicarem a veure els seus detalls més íntims, com veure els apotecis, si tenen marge propi  o tal·lí; si no té apotecis, pot tenir soredis o isidis; com són aquests?; si és un liquen foliaci, amb cura podem mirar la part inferior, si té rizines, el color.. etc; si el liquen és fruticulós, molt millor, perqué podem observar totes les seves parts i detalls com cladonia, ramalina, usnea etc.

Amb tot això i havent pres totes les dades, possiblement podem arribar a esbrinar a quina família pertany i el gènere; amb molta sort podem saber el que és, en el cas dels fruticulosos i foliacis, en els que podem veure millor els seus detalls, encara que hi ha molts i molt semblants; en el cas dels crustacis, és veritablement impossible saber-ho, si no hi ha les reaccions químiques que fan els especialistes; també diré per animar-vos, que hi ha alguns líquens bastant característics i que es poden reconèixer amb una certa facilitat, que són pocs.

Realment el fet més important, no és pas que aconseguiu saber el nom del liquen, si no les hores passades admirant i estudiant-lo i si això us omple, segur que seguireu estudiant i buscant ( a internet hi ha molta informació, Pdf, pàgines especialitzades…); tot un petit començament que us portarà a descobrir un món fascinant.


En un primer moment, quan es mira una molsa de prop, la primera impressió és que ens endinsem en un petit bosc, exuberant i màgic, amb les plantes i arbres intricats i lluents, com un bosc enjardinat fet per un mestre japonès.

La nostra curiositat una vegada més ens fa guaitar el que no coneixem i això ja està bé. Per un moment ens preguntem que és i quin nom té; d’aquestes preguntes que ens fem, només tenim la resposta nosaltres.

Com podem conèixer les molses?

El primer pas ja l’hem donat, que és sentir curiositat; el segon i lògic és buscar informació en els llibres adients, estudiar el que volem conèixer, saber tots els seus secrets, les seves parts, com evolucionen, com es desenvolupen; no ens llencem de bones a primeres a intentar saber el que tenim davant, si no entendre-les en conjunt i desprès guaitar-les i esbrinar la seva morfologia; hem de conèixer els fil·lidis, com pot ser la càpsula, l’esporòfit, etc.. i anirem descobrint a cada moment com és el petit bosquet.

Que tenim en contra?

El primer problema, gens greu, és que són plantetes menudes i que a simple vista totes ens poden semblar molt iguals; si ens agenollem al terra veurem que en el bosquet no tots els arbres són iguals, si ja hem fet els deures i hem estudiat una mica amb un bon llibre o guia, ens adonarem que n’hi ha moltes i molt diferents; si no sabem qué tenim davant i ho comprenem, rarament ho coneixerem.

Aquí ja hem de tenir una bona lupa i millor si tenim una binocular, encara que sigui per veure millor els detalls que la lupa no ens pot mostrar.

Un altre problema, amb solució, és que les molses mai paren quietes i no és que es moguin, si no que canvien d’estat, ja que estan formades en la major part per aigua i viuen en llocs humits; si les volem estudiar i agafem una mostra, segurament quan perdi humitat, els fil·lidis canviïn de forma, es caragolin i facin un manyoc impossible d’estudiar. Hem d’estudiar les molses suficientment hidratades, però no mullades.

Molts detalls del que parlen els llibres de briologia, són invisibles per ull humà i possiblement no sabrem quina molsa és, però aquí també tenim l’oportunitat i el repte d’estudiar-les. Com amb els amics líquens i amb tot, hem de prendre anotacions del substrat, guaitar l’esporòfit, els nervis dels fil·lidis, com és la càpsula, la caliptra, les dents de l’opercle i lligar tots els detalls per veure si això ens porta a saber el que tenim davant. Sens dubte els detalls de les cèl·lules només els podem veure amb l’ajuda d’un microscopi i alguns d’aquests detalls són del tot imprescindibles, tot i així, algunes molses són més fàcils d’esbrinar i altres només podrem arribar al gènere, però no importa, ja que si hem arribat a saber el gènere vol dir que hem estudiat i ja estem en el bon camí.


Tots sabem el que és una flor i les podem veure per tot arreu, en parcs, jardins, en torretes etc, però coneixem la flor?

La seva definició podria ser : És una estructura vegetal de creixement limitat i formada per fulles transformades, situades en verticils, encarregada de formar les llavors per la reproducció sexual i així continuar per la propera generació; aquesta mena  de fulles, de diferent constitució tenen cadascuna la seva pròpia funció, els sèpals protegeixen la flor en sí, els pètals han de cridar l’atenció dels pol·linitzadors i protegir el tàlem, i els dos següents i més importants, androceu i gineceu són els encarregats de la funció reproductora.

Aquesta definició, és clar, que és per les angiospermes, ja que les gimnospermes no tenen veritables flors, si no estructures molt diferents anomenades estròbils .

Les flors generalment se’ns poden presentar  soles, o més o menys juntes,  en unes estructures anomenades inflorescències i que són iguals per cada espècie, com espiga, corimbe, capítol , raïm, umbel·la, ament, glomèrul, cima, entre les inflorescències simples.

Ara bé, com hi ha molta gent que això no ho té clar, en una primera ullada quan veuen la popular margarida o el trèvol, pensa que és una sola flor.  Podeu comprovar que en la recerca dins la web, hi ha unes icones diferents ..4 pètals, 5 pètals, 6 pètals, Capitol etc..

Ens hem d’assabentar bé quan estudiem o retratem una planta, si té una flor o només és un capítol o un glomèrul, per no confondre´ns en la recerca.

En aquest cas, és un capítol de Matricaria recutita i el que popularment s’anomena pètals, veritablement són lígules o flors ligulades;  en el centre tenim les flors tubuloses o flòsculs.

Un altre exemple de capítol és Centaurea jacea, (així com tots els cards ), format per flòsculs; podem observar que les flors  exteriors són més grans i generalment estèrils.

Un altre cas d’inflorescència és el trèvol, que de lluny i en un primer cop de vista, podríem dir que és una flor, però si ens fixem una mica de prop, és un glomèrul format per desenes de flors, de la mateixa morfologia que la ginesta.

Aquí tenim un altre capítol, en aquest cas força convexa i que ens pot fer errar a l’hora de cercar-la a la web; podem observar que n’hi han moltes de petites i al voltant, unes més grosses i diferents. És una Scabiosa, semblant a Knautia i Succisa, de la família de les Dipsacàcies.

Aquí podem veure una veritable flor, de Brassica fruticosa; podem observar que té totes les peces del periant, pètals, calze, mostrant  les anteres exsertes

Distingir entre el que és una flor i el que és un capítol, és molt important a l’hora de la recerca dins la web.


Albinisme

No es gens rar que algunes plantes canvien el color de las seves flors per una tonalitat més clara i blanquinosa; fins i tot es poden presentar de color blanc, la qual cosa no influeix en cap canvi morfòlogic ni de caràcters diferencial.

Seria més correcte dir flors “acromàtiques”, que albines, ja que la planta segueix presentant el color verd en les fulles i resta de la planta, pel que segueix fent la funció clorofíl·lica vital per el seu desenvolupament.

Aquestes plantes que desenvolupen les seves flors més pàl·lides o blanques han tingut algun fallo genètic o en la biosíntesi que tampoc afecta al seu normal desenvolupament. He cregut que podria ser interessant mostrar-vos les que he anat trobant per que les pugueu identificar correctament.


Plantes ornamentals

Les plantes de jardí (o ornamentals) són les plantes importades o exportades per l’home amb finalitats comercials i per lògica aquestes es troben en estat silvestre en els seus llocs d’origen. El fet és que generalment necessiten l’atenció de l’home per ajudar-les a desenvolupar en un medi que no és el seu, ja que sense certes atencions  no viurien.

També  poden arribar a escapar-se dels jardins mitjançant les llavors o per medi de llargs estolons i seguir el seu cicle vital pels voltants i arribar a naturalitzar-se d’una forma estable; segons la seva vitalitat reproductora poden arribar a ocupar l’espai amb més força, desplaçant a les plantes autòctones, actuant com plantes invasives i alterant el sistema biològic de l’entorn.

Algunes es limiten a tirar endavant sense cobrir grans extensions com la Calendula officinalis, conreada per les seves característiques remeieres i no ser cap perill per el medi ambient, però altres per desgracia poden escampar-se ràpidament i ocasionar greus mals ecològics. Tenim exemples en Carpobrotus edulis, Senecio inaequidens i una llarga llista que cada any s’amplia més amb el comerç de plantes exòtiques. No comentaré que l’administració no fa grans coses al respecte.

A nosaltres, que les tenim en el jardí o en torretes, ens pertoca vigilar que les nostres plantes no “ fugin de casa”, i menys plantar-les en qualsevol lloc per que són boniques i ens agraden o ens fa pena que es morin; en aquest cas és una agressió al medi natural i hi ha lleis que ho penalitzen.

He volgut posar-les a la web, a la fi de donar coneixement sobre les plantes populars que podem trobar en els jardins, un llistat de plantes ornamentals algunes de les quals, com he dit abans, estan assilvestrades o naturalitzades


Toxicitat

Podríem dir que la toxicitat, és la capacitat d’alguns productes químics a perjudicar la salut i els sistemes vitals dels éssers vius, tant de persones com d’animals  i fins i tot resultar fatals per l’organisme. Moltes de les plantes que trobem a  les nostres passejades poden tenir substàncies tòxiques en la planta o en els fruits,  i és important  conèixer-les.

De fet, no té massa sentit  menjar o utilitzar plantes que no les coneixem bé i cal recordar que la missió dels fruits de colors vius és cridar l’atenció dels ocells (no la nostra) que els poden ingerir i disseminar la llavor. La majoria de les vegades, potser que el nostre cos no estigui preparat per menjar alguns d’aquests fruits i es poden tenir resultats adversos; igualment  pot passar amb els bolets.

Hi ha regions que tenen una llarga tradició boletaire i forma part de la nostra cultura, però els que els cullen, els coneixen bé.  És una casualitat, però qualsevol  bolet comestible, té un parent molt semblant i tòxic. També hi ha plantes remeieres que s’han utilitzat des de sempre i són fàcils de conèixer, altres son més perilloses i  només es poden fer servir si es tenen els coneixements adequats.

Des de sempre, l’home ha fet ús de les plantes que coneix i té al seu abast, moltes les va començar a conrear per assegurar-se l’aliment. Altres les coneixem per ser perjudicials o tòxiques,  i sobretot, a traves de coneixements que han tingut  dones i homes tan a casa nostra com arreu i ho han anat transmetent fins ara. Aquesta mena de plantes “perilloses” també han estat aprofitades, en certa mesura per l’home  i no sempre amb bons fins.

Curiosament hi ha famílies que són més propenses a tenir espècies tòxiques com per exemple, Ranunculàcies, Solanàcies etc, cosa que no vol dir que altres no ho siguin, pel que seguirem la regla d’or, no provant ni menjant el que no coneixem molt bé.

Amb tot això vull dir,  que no intentem fer melmelada de fruit del bosc si no tenim prou coneixements , ni anar a arrabassar tots els bolets i desprès destriar-los per veure quin és comestible, ni tampoc preparar infusions o tisanes  de les herbes que ens poden semblar adients.

És responsabilitat de cadascú  la utilització correcta i responsable de les plantes i dels fruits


Que son les agalles?

 

Les agalles són les malformacions tumorals que genera la mateixa planta com a mesura de protecció (o defensa), produïdes per diversos tipus d’artròpodes.

La planta, com resposta a l’atac o infecció organitza la defensa creant un embolcall amb  matèria pròpia i desenvolupant un creixement anòmal dels teixits i aquests potent tenir formes diverses.

Curiosament, en el cas dels insectes es limiten a alimentar-se o posar els ous de futures larves, aprofitant l’aliment i cobertura a dins de la planta i aquesta a la vegada els embolcalla ( i protegeix ) fent-los-hi  el niu, però sense ocasionar cap mal greu a la planta o arbre.

És una relació biològica anomenada ” comensalisme “, en que l’un treu un profit sense causar cap perjudici a l’altre, que no treu cap benefici.

Cada insecte en particular, posa els ous a la planta determinada que li cal i no és aleatòriament i aquests poden ser àcars (aràcnids ) o insectes ( dípters, himenòpters etc )

En canvi, en el cas dels fongs i bacteris ja no parlaríem d’agalles pròpiament dites, ja que aquests sí que perjudiquen a la planta, infectant directament al meristema i ocasionant una mutació que desorganitza totes les cèl·lules i acaben formant un nou individu, que a costa de sobreviure crea malformacions.  Aquest fet s’anomena  fasciació o cristació en alguns casos.

Aquí ja no hi ha cap mena de relació; és una infecció en que la planta no arriba a morir en alguns casos, però depenent de l’agent inductor, la infecció pot acabar amb la planta o arbre.

A la classificació poso l’apartat  “Agalles i anomalies” on es poden veure la majoria d’agalles, anomalies, fulles infectades per fongs o àcars i malalties de les plantes.


ELS FONGS

Uns éssers d’origen vegetal, però amb característiques cel·lulars del mon animal, que no fan funció clorofíl·lica i es reprodueixen per espores, dels que sabem molt poc i els científics encara estan estudiant a on  encaixar-los i que han acabat en un regne propi; tothom sabem el que és un bolet o al menys ho creiem, però certament parlem de fongs, ja que tècnicament el bolet que acostumen a veure pels boscos, prats etc, correspon a la seva fructificació, on es generen les espores. Hi han molts fongs i la gran majoria son invisibles als nostres ulls, unicel·lulars o pluricel·lulars.

Hi han milers de tipus de fongs i es poden dividir per la seva forma de reproduir-se , per la forma de nodrir-se  etc.

En si es poden dividir en quatre grups. Chytridiomycetes  ( no ens interessarem gaire, ja que són microscòpics), causants de malalties tant en animals com a plantes), Zygomycetes (un exemple seria la floridura del  pa), Ascomycetes (un exemple seria, el llevat de la cervesa) i Basidiomycetes  (són els que coneixem pel bosc, rovelló… etc).

Aquests dos grups finals, són els que acostumarem a veure a simple vista. No vull dir que els altres no tinguin interès, però és molt més complicat per poder estudiar-les i hauríem d’estudiar força.

Segons la manera de nodrir-se podrien ser Mutualistes ( vivint d’un amfitrió sense causar-li cap mal ), Paràsits ( vivint a costa d’un amfitrió al que li causen danys) i Sapròfits ( que es nodreixen amb la matèria morta, assimilant-la ).  Els fongs superiors acaben desenvolupen una xarxa d’hifes formant el miceli que pot romandre soterrat, entre fusta, terra, fulles, etc, i en alguns casos aquest fructifica i enlaire un peu amb un barret ( carpòfor ), que és el que nosaltres coneixem com “bolet”.

Sense desanimar-vos us diré que determinar un fong amb seguretat és molt difícil, sense estudis i amb equip de laboratori, però no per això deixarem de sentir curiositat, si no que raó de més per prestar-les més atenció.

Les espores que cauen de les làmines situades sota el barret seria el primer pas per mirar, cosa impossible sense microscopi, però poden agafar totes les dades a l’hora de retratar-los, tipus de bosc,  arbres dels voltants, situació, substrat, color, olor, guaitar la distribució de les làmines, la forma del barret etc; un problema afegit és que els bolets que guaitem van canvien de forma i color molt de pressa, pel que haurien de veure com són amb en pas del temps i treure conclusions (en BIBLIOGRAFIA he posat un llibre molt bo i que ens pot ajudar bastant, us ho aconsello si voleu endinsar-vos en aquest mon.).

Ara ja coneixem el repte que tenim davant, els que esteu animats gaudireu d’autèntics moments d’estudi i recerca i un darrer consell, no cal arrabassar tot el bosc i agafar tots els bolets que veiem per intentar estudiar-los, amb agafar una mostra en hi ha prou.