Morfologia de la falguera

És el nom popular en què s’anomenen a les Polipodiàcies que conjuntament amb Licopodiàcies, Isoetàcies, Equisetàcies, Selaginel·làcies, Ofioglossàcies i Osmundàcies formen el grup de Pteridòfits terrestres; altres més rares tenen tendència aquàtica com Marsileàcies i Salviniàcies.
Les Polipodiàcies pròpiament, ja estan una mica més desenvolupades i properes a les plantes angiospermes, pel fet de tenir desenvolupat un sistema vascular, tenen fulles i aquestes ja realitzen la funció clorofíl·lica; la reproducció és mitjançant espores.

Els altres pteridòfits tenen una morfologia similar en funcions, encara que una mica més rudimentària, tret de les Osmundàcies que és gairebé com les Polipodiàcies.
Les falgueres ja tenen un sistema radical format per un rizoma pel qual es nodreixen; desenvolupen unes fulles que anomenarem frondes, que poden ser grans (també hi ha espècies més petites) i que creixen directament del rizoma; aquestes poden estar dividides o no en folíols (pinnes) i finalment aquestes encara poden tornar a dividir-se en uns petits folíols de darrer ordre anomenats pínnules. El marge el poden tenir enter o sovint dentat.

El suport de la fronda o pecíol pot tenir unes esquames a la base, també un indument en el raquis de les frondes i de les pinnes. En el revers de les pínnules es formen els sorus, òrgans on es produeixen els esporangis (espores) i aquests a vegades estan coberts per una membrana caduca anomenada indusi, que els protegeix fins que maduren i llencen les espores.

Els sorus poden disposar-se en mig al limbe o al marge i tenir diferents formes, arronyonada, oblonga, semicircular, etc.
Generalment acostumen a desenvolupar-se en llocs humits i ombrívols com boscs i balmes (esciòfiles) encara que n’hi ha algunes que tenen preferència per estar en terrenys oberts (heliòfiles) com en roques exposades d’alta muntanya i tarteres. També n’hi ha que poden ser perennes i altres caduques.