Com anomenarem a les plantes?
TAXONOMIA
En les nostres passejades o excursions, quan els camps estan en plena floració, ens podem adonar que hi ha milers de flors, de tots colors i mides; unes són completament diferents; altres molt semblants entre elles. Això ens pot fer pensar; com es diuen o quin nom (tàxon) tenen, per poder referir-nos a elles.
Està clar que cada planta ha de tenir un nom específic per poder anomenar-la i això, gràcies als naturalistes que ja en el segle XVIII van començar a organitzar un sistema per agrupar tots els organismes. Va ser el suec Karl von Linné, que a mitjans del 1700, va proposar una organització en categories jerarquitzades que agrupessin les plantes amb morfologies semblants.
Ara, ja molt més consolidada i establerta, tenim una manera d’anomenar a les plantes i (éssers vius, en general) a la que fer referència.
Aquesta classificació jeràrquica és la següent:
| Regne | Continent |
|---|---|
| Divisió | País |
| Classe | Regió |
| Ordre | Província |
| Família | Comarca |
| Gènere | Municipi |
| Espècie | Poble |
| Subespècie | Barri |
Una comparació amb geografia política, ens pot ajudar a entendre-ho millor, encara que nosaltres usualment, utilitzarem més les darreres divisions (Família, Gènere, Espècie, Subespècie)
Exemple:
Família: Ranunculàcies
Gènere: Ranunculus
Espècie: acris
Subespècie: despectus
El tàxon complet seria: Ranunculus acris subsp. despectus
Això ens diria que aquesta planta pertany a la família de les Ranunculàcies i dintre d’aquesta família, hi poden haver diversos gèneres diferents i a la vegada units morfològicament per algun caràcter, aquest és del gènere Ranunculus, que a la vegada està integrat per diverses espècies molt semblants i també separades per caràcters diferencials , en aquest cas seria acris; i ja aprofundint més, aquesta espècie, que només té dues subespècies molt semblants i diferents per algun petit caràcter, aquest individu és despectus.
Amb això ens adonem, que dins de la classificació, com més a baix, les plantes són més semblants, perquè tenen uns detalls similars; si comparem individus de diferents gèneres, aïllats, no tenen semblança entre ells, però estan units per uns caràcters; podem veure un ranunculus, un helleborus o un clematis i sembla que no tenen res a veure l’un amb l’altre; però si ens fixem en individus del mateix gènere, ja podem veure que tenen més caràcters en comú i si mirem individus d’una mateixa espècie, en la que hi ha diverses subespècies, podrem veure que són gairebé iguals i que només es poden arribar a diferenciar per algun petit caràcter.
Per què estan a part ?
Els líquens…un mon fascinant
Les molses…un bosc en miniatura
Que és una flor?
Tots sabem el que és una flor i les podem veure per tot arreu, en parcs, jardins, en torretes, etc, però coneixem la flor?
La seva definició podria ser: És una estructura vegetal de creixement limitat i formada per fulles transformades, situades en verticils, encarregada de formar les llavors per la reproducció sexual i així continuar per la pròxima generació; aquesta mena de fulles, de diferent constitució tenen cadascuna la seva pròpia funció, els sèpals protegeixen la flor en si, els pètals han de cridar l’atenció dels pol·linitzadors i protegir el tàlem, i els dos següents i més importants, androceu i gineceu són els encarregats de la funció reproductora.
Aquesta definició, és clar, és per les angiospermes, ja que les gimnospermes no tenen veritables flors, si no estructures molt diferents anomenades estròbils.
Les flors generalment se’ns poden presentar soles, o més o menys juntes, en unes estructures anomenades inflorescències i que són iguals per cada espècie, com espiga, corimbe, capítol, raïm, umbel·la, ament, glomèrul i cima, entre les inflorescències simples.
Ara bé, la majoria de gent, en una primera ullada quan veuen la popular margarida o el trèvol, pensa que és una sola flor. Podeu comprovar que en la recerca dins de la web, hi ha unes icones diferents… quatre pètals, cinc pètals, sis pètals, capítol, etc…
Ens hem d’assabentar bé quan estudiem o retratem una planta, si té una flor o només és un capítol o un glomèrul, per no confondre’ns en la recerca.
En aquest cas, és un capítol de Matricaria recutita i el que popularment s’anomena pètals, en realitat són lígules o flors ligulades; en el centre tenim les flors tubuloses o flòsculs.
Un altre exemple de capítol és Centaurea jacea (així com tots els cards) format per flòsculs; podem observar que les flors exteriors són més grans i generalment estèrils.
Un altre cas d’inflorescència és el trèvol, que de lluny i en un primer cop de vista, podríem dir que és una flor, però si ens fixem una mica de prop, és un glomèrul format per desenes de flors, de la mateixa morfologia que la ginesta.
Aquí tenim un altre capítol, en aquest cas força convexa i que ens pot fer errar a l’hora de cercar-la a la web; podem observar que hi ha moltes flors petites i al voltant, unes de més grosses i diferents. És una Scabiosa, semblant a Knautia i Succisa, de la família de les Dipsacàcies.
Aquí podem veure una veritable flor, de Brassica fruticosa; podem observar que té totes les peces del periant, pètals, calze i mostrant les anteres exsertes.
Distingir entre el que és una flor i el que és un capítol, és molt important a l’hora de la recerca dins la web.
Albinisme
No és gens estrany que algunes plantes canviïn el color de les seves flors per una tonalitat més clara i blanquinosa; fins i tot es poden presentar de color blanc, la qual cosa no influeix en cap canvi morfològic ni de caràcters diferencials.
Seria més correcte dir flors “acromàtiques” que albines, ja que la planta segueix presentant el color verd a les fulles i a la resta de la planta, i per això segueix fent la funció clorofíl·lica vital pel seu desenvolupament.
Aquestes plantes que desenvolupen les seves flors més pàl·lides o blanques han tingut algun error genètic o a la biosíntesi que tampoc afecta el seu normal desenvolupament. He cregut que podria ser interessant mostrar-vos les que he anat trobant perquè les pugueu identificar correctament.
Plantes ornamentals
Les plantes de jardí (o ornamentals) són les plantes importades o exportades per l’home amb finalitats comercials i per lògica aquestes es troben en estat silvestre en els seus llocs d’origen. El fet és que generalment necessiten l’atenció de l’home per ajudar-les a desenvolupar en un medi que no és el seu, ja que sense certes atencions no viurien.
També poden arribar a escapar-se dels jardins mitjançant les llavors o per mitjà de llargs estolons i seguir el seu cicle vital pels voltants i arribar a naturalitzar-se d’una forma estable; segons la seva vitalitat reproductora poden arribar a ocupar l’espai amb més força, desplaçant a les plantes autòctones, actuant com plantes invasives i alterant el sistema biològic de l’entorn.
Algunes es limiten a tirar endavant sense cobrir grans extensions com la Calendula officinalis, conreada per les seves característiques remeieres i no ser cap perill pel medi ambient, però altres per desgràcia, poden escampar-se ràpidament i ocasionar greus danys ecològics. Tenim exemples en Carpobrotus edulis, Senecio inaequidens i una llarga llista que cada any s’amplia més amb el comerç de plantes exòtiques. No comentaré que l’administració no fa grans coses al respecte.
A nosaltres, que les tenim al jardí o en torretes, ens pertoca vigilar que les nostres plantes no “fugin de casa”, i menys plantar-les en qualsevol lloc perquè són boniques i ens agraden o ens fa pena que es morin; en aquest cas és una agressió al medi natural i hi ha lleis que ho penalitzen.
He volgut posar-les a la web, per donar coneixement sobre les plantes populars que podem trobar en els jardins, un llistat de plantes ornamentals algunes de les quals, com he dit abans, estan assilvestrades o naturalitzades.
Toxicitat
Podríem dir que la toxicitat és la capacitat d’alguns productes químics a perjudicar la salut i els sistemes vitals dels éssers vius, tant de persones com d’animals i fins i tot, resultar fatals per l’organisme. Moltes de les plantes que trobem a les nostres passejades poden tenir substàncies tòxiques a la planta o en els fruits, i és important conèixer-les.
De fet, no té massa sentit menjar o utilitzar plantes que no les coneixem bé i cal recordar que la missió dels fruits de colors vius és cridar l’atenció dels ocells (no la nostra) que els poden ingerir i disseminar la llavor. La majoria de les vegades, pot ser que el nostre cos no estigui preparat per menjar alguns d’aquests fruits i es poden tenir resultats molt adversos; igualment pot passar amb els bolets.
Hi ha regions que tenen una llarga tradició boletaire i forma part de la nostra cultura, però els que els cullen, els coneixen bé. És una casualitat, però qualsevol bolet comestible, té un parent molt semblant i tòxic. També hi ha plantes remeieres que s’han utilitzat des de sempre i són fàcils de conèixer, altres són més perilloses i només es poden fer servir si es tenen els coneixements adequats.
Des de sempre, l’home ha fet ús de les plantes que coneix i té al seu abast, moltes les va començar a conrear per assegurar-se l’aliment. Altres les coneixem per ser perjudicials o tòxiques, i sobretot, a través de coneixements que s’han tingut tant a casa nostra com arreu i ho han anat transmetent fins ara. Aquesta mena de plantes “perilloses” també han estat aprofitades d’alguna manera i a vegades amb no massa bona finalitat.
Curiosament, hi ha famílies que són més propenses a tenir espècies tòxiques com per exemple, Ranunculàcies, Solanàcies etc, cosa que no vol dir que altres no ho siguin, i per això seguirem la regla d’or, no tastar ni menjar el que no coneixem molt bé.
Amb tot això vull dir, que no intentem fer melmelada de fruits del bosc si no tenim prou coneixements, ni anar a arrabassar tots els bolets i després destriar-los per veure quin és comestible, ni tampoc preparar infusions o tisanes de les herbes que ens poden semblar adients.
És responsabilitat de cadascú la utilització correcta i responsable de les plantes i dels fruits.
Que son les agalles?
De totes les relacions que uneixen animals i plantes en la natura, les agalles són el resultat d’una de les interaccions més complexes i desconegudes entre el mon animal i el vegetal i que sovint ens poden passar desapercebudes, ja que pel desconeixement ens poden fer pensar en fruits, fongs o que siguin parts de la mateixa planta.
Són malformacions tumorals o estructures anormals d’origen vegetal formades en el teixit o òrgan de la planta com la reacció a un possible atac per un agent inductor, que amb les substàncies químiques que genera, d’alguna manera ocasiona una hipertrofia o creixement anormal de les cèl·lules de l’hoste i aquestes es poden trobar en diverses parts de la planta, ja sigui en fruits, flors, fulles, tija. Gairebé la majoria d’agalles es produeixen en plantes fanerògames.
La planta al sentir-se atacada per un element estrany, organitza aquest sistema de defensa per tal d’aïllar en major o menor mesura a l’organisme aliè, creant amb el propi teixit un embolcall per protegir-se, del que també surt beneficiat el paràsit que queda protegit.
La finalitat d’aquesta interacció (agent inductor-hoste) és la supervivència de la generació de larves, que en l’agalla troben aliment i resguard; durant la fase larvària s’alimenta del teixit de la pròpia agalla i tenen la protecció en front els depredadors, els canvis brusc de temps, etc.
L’agalla en sí és un habitacle tancat del que només sortiran les larves ja transformades en adults quan la foradin, però a vegades hi ha àcars i altres inductors que posen els ous en el marge de les fulles i aquestes es caragolen donant-les una certa protecció, però no arriba a ser una agalla tancada i li direm que és una pseudoagalla.
És una relació de parasitisme temporal, ja que un cop les larves adultes ja estan formades abandonen la protecció de l’agalla i l’hoste segueix vivint sense haver sofert greus danys, tret de que els paràsits s’han alimentat durant el seu creixement de les parts del teixit de l’agalla i com a la natura res es desaprofita, l’agalla buida pot ser convertida en el cau d’altres insectes.
Aquesta interacció porta milions d’anys evolucionant, per la qual cosa no és aleatòria si no que cada inductor té el seu hoste determinat i el seu lloc precís, ja sigui en les fulles, flors etc. Aquesta veritable agalla té un creixement més o menys definit.
En el cas de parasitisme total, el paràsit inductor-depredador segueix amb l’hoste alimentant-se fins que en alguns casos, l’elimina o a costa d’esforços, aquest crea malformacions o segueix el seu cicle vital greument malmès. Són malformacions de caràcter indefinit.
No totes les malformacions vegetals són agalles pròpiament dites, per exemple l’escombra de bruixa dels pins és una infecció ocasionada per un phytoplasma, els grans bonys irregulars del tronc dels arbres són produïdes per bacteris; hi ha fongs que ocasiones malformacions en fruits, altres infecten a les fulles assecant-les; altres plantes pateixen infeccions ocasionades per bacteris o virus que afecten a la seva organització cel·lular, creant autèntics éssers mutants que no tenen res a veure amb als seus anàlegs, canviant la fisonomia i no són una veritable agalla, si no una crestació o fasciació de creixement indefinit.
Hi ha més de 15.000 agents inductors aproximadament que poden ocasionar malformacions en les plantes i arbres, tant animals com insectes, àcars, cucs o nematodes, tant d’origen vegetal com fongs, algues, bacteris i els virus, que tenen caràcters diferents. No tots formen veritables cecidis.
La ciència que estudia aquestes estructures o cecidis és la Cecidologia, una disciplina relativament nova i que engloba branques de botànica, entomologia, bioquímica i altres.
ELS FONGS
Uns éssers d’origen vegetal, però amb característiques cel·lulars del món animal, que no fan funció clorofíl·lica i es reprodueixen per espores, dels que sabem molt poc i els científics van estar estudiant a on encaixar-los i que han acabat en un regne propi. Tothom sap el que és un bolet o almenys ho creiem, però en realitat parlem de fongs, ja que tècnicament el bolet que acostumen a veure pels boscos, prats, correspon a la seva fructificació, on es generen les espores.
Hi ha moltes classes de fongs i la gran majoria són invisibles als nostres ulls, ja siguin unicel·lulars o pluricel·lulars i es poden dividir segons la seva forma de reproduir-se, per la forma de nodrir-se, etc.
Es poden dividir en quatre grups. Chytridiomycetes (no ens interessarem gaire, ja que són microscòpics) causants de malalties tant en animals com a plantes) Zygomycetes (un exemple seria la floridura del pa) Ascomycetes (un exemple seria, el llevat de la cervesa) i Basidiomycetes (són els que coneixem pel bosc, Rovelló, Llora… etc) Aquests dos grups finals són els que acostumarem a veure a simple vista. No vull dir que els altres no tinguin interès, però és molt més complicat poder estudiar-los.
Segons la manera de nodrir-se podrien ser Mutualistes (vivint d’un amfitrió sense causar-li cap mal), Paràsits (vivint a costa d’un amfitrió al qual li causen danys) i Sapròfits (que es nodreixen amb la matèria morta, assimilant-la). Els fongs superiors acaben desenvolupant una xarxa d’hifes formant el miceli que pot romandre soterrat, entre fusta, terra, fulles i en alguns casos aquest fructifica i enlaira un peu amb un barret (carpòfor) que és el que nosaltres coneixem com a “bolet”.
Sense desanimar-vos us diré que determinar un fong amb seguretat és molt difícil, sense estudis i sense equip de laboratori, però no per això deixarem de sentir curiositat, raó de més per fixar-hi atenció.
Les espores que cauen de les làmines o porus situats sota el barret seria el primer pas per mirar, cosa impossible sense microscopi, però podem agafar totes les dades a l’hora de fotografiar-los, tipus de bosc, arbres dels voltants, situació, substrat, color, olor, mirar la distribució de les làmines, la forma del barret, etc; un problema afegit és que els bolets que observem van canviant de forma i color molt de pressa, per això hauríem de veure com són amb el pas del temps i treure’n conclusions (a BIBLIOGRAFIA he posat un llibre molt bo i que ens pot ajudar bastant, us ho aconsello si voleu endinsar-vos en aquest món).
Ara ja coneixem el repte que tenim davant, els que esteu animats gaudireu d’autèntics moments d’estudi i recerca, i un darrer consell, no cal arrabassar tot el bosc i agafar tots els bolets que veiem per intentar estudiar-los, agafant una mostra ja n’hi ha prou.
Cípsela
Usualment, el fruit de les compostes es descriu com un aqueni a causa de la semblança amb els aquenis veritables. No obstant això, per definició els aquenis són fruits secs, uniseminats, derivats d’ovaris unicapel·lars i súpers. Els ovaris de les compostes, per contra, són bicarpel·lars i ínfers. Per aquesta raó els fruits de les compostes es descriuen correctament com a cípseles, un terme encunyat per C. de Mirbel el 1815. La morfologia d’un ovari de composta durant la floració és marcadament diferent de la morfologia del fruit madur que deriva de tal ovari. Les formes de les cípseles han estat utilitzades pels taxons per distingir espècies, gèneres i fins i tot subtribus. Com es va esmentar prèviament, el calze a les compostes es troba modificat i, a més, és persistent en el fruit (es diu que és acrescent) i rep la denominació de papus o vilà. Aquest òrgan mostra una gran diversitat morfològica (arestes, pèls, corones, bràctees, etc.) i és freqüentment usat com a caràcter diagnòstic per al reconeixement de gèneres i espècies de compostes.
Català
English
Français
Deutsch
Italiano
Português
Español