Disseminació de les llavors

Cada planta té el seu propi sistema per dispersar les seves llavors; aquestes poden ser…
– Anemocòria. És quan les llavors són transportades per l’aire o el vent, ja sigui les que disposen d’un papus (Taraxacum, Valeriana), com les que tenen unes ales membranoses (Acer, Ulmus).

– Baricòria. Quan les plantes deixen caure els fruits per gravetat i aquestes cauen rodolant més lluny; poden germinar a pocs metres, com ser menjades per animals o arrossegades per l’aigua.

– Antropocòria. És quan en la dispersió, entra la mà de l’home, sigui casual o voluntària.

– Hidrocòria. La dispersió és afavorida per l’aigua, que les transportarà molt més lluny. També l’aigua de la pluja ajuda a les hepàtiques a deixar anar a les espores amb les seves esquitxades.

– Autocòria. És quan és la mateixa planta la que té un sistema per dispersar les llavors, ja sigui per tensió higroscòpica i en tocar-les, aquestes llencen un fluid amb les llavors (Ecballium elaterium), com per tensió elàstica ocasionada per la torsió del fruit i en donar-li un cop casual, llencen les llavors (Impatiens); altres plantes rupícoles aconsegueixen amagar les llavors en les esquerdes; altres les enterren (Trifolium subterraneum).

– Zoocòria. És quan en la dispersió entra l’efecte dels animals, ja sigui mitjans mecànics, com:

– Epizoocòria, per què els fruits tenen ganxos per arrapar-se als pèls o a la llana com en el cas de Xanthium o agrimonia.

– Endozoocòria. Per mitjans fiso-químics quan la planta utilitza altres estratègies com l’olor, sabor, color dels seus fruits, per ser més atraients als animals, que se’ls mengen i disseminen llurs llavors.