Molses

És el nom popular que se li dona als Briòfits en general, encara que hi ha altres grups com, Hepàtiques i Antocerotes. A Catalunya n’hi ha més de sis-cents…i amb això es pot deduir la gran variabilitat que tenim.
Són plantes inferiors, no vasculars, que no fan flors ni llavors, reproduint-se per espores i que generalment es desenvolupen en llocs humits, vores d’aigua etc; tot i que n’hi ha moltes de tendència més mediterrània que viuen en roques, pradells i arbres, sota insolació directa o amb moltes hores de calor, aguantant la total dessecació, molt típic del clima més mediterrani, aprofitant la pluja o boira per aconseguir aigua i tornar a reprendre el seu cicle vital; de fet colonitzen gairebé tots els habitats tret de les roques marines. Poden tenir una reproducció sexual o vegetativa i ser plantes dioiques o monoiques.
Es poden dividir en dues parts :
Gametòfit. És la part arrapada al terra o substrat, per unes petites arrels anomenades rizoides i d’ell es desenvolupen les rames, formades per un eix anomenat caulidi i envoltat d’unes fulletes disposades de diferents maneres, són els fil·lidis; generalment amb un nervi medial. Les rames poden estar ramificades o ser simples i enlairades.
Esporòfit. És la part més o menys aèria on es formen les espores (òrgans de reproducció sexual); és l’esporangi o càpsula, que pot tenir diverses formes, erecta, pèndula etc , i aquesta està enlairada per un pedicel estèril, molt prim i filamentós anomenat seta.
La càpsula es troba protegida per una mena de còfia anomenada caliptra, caduca o no i en la seva boca hi ha el peristoma, que és una estructura per alliberar i donar pas a les espores, en lloc de deixar-les anar totes de cop.
La càpsula té una tapa en la boca anomenada opercle i que s’obra espontàniament quan les espores estan madures i la boca, pròpiament dita es diu estoma. De fet el peristoma és un anell format dents triangulars que regula el pas de les espores. Poden tenir un i a vegades dos.
Segons el lloc d’origen de l’esporòfit es pot anomenar acrocàrpic quan surt directament de l’àpex del caulidi, en sentit vertical o pleurocàrpic quan surt de les rames laterals del caulidi.